Feeds:
Entrades
Comentaris

La violència

CLARA CASTELLÓN BRIANSÓ

La justícia irracional dels nens té un plantejament que respon gairebé a un dels més primaris instint de supervivència: si em peguen, em torno (i més fort si pot ser) i així no m’ho faran més. Recordo que a l’escola aquesta era una de les màximes a l’hora del pati. Després els professors insistien que si ens pegaven, el que havíem de fer era comunicar-ho immediatament al professor. Xivar-nos a la Justícia. I després venia el sermó: la violència genera més violència. I els participants del conflicte, encara amb llàgrimes als ulls, es feien un petó i tan amics fins la propera batussa.

Ara jo estic a l’altra banda. Jo sóc la que dic als meus alumnes de 8 anys que la violència genera més violència (però faig servir altres paraules). M’he fixat que el que fan és força intel·ligent i combina la llei del més fort amb la llei dels tribunals: si un em pega, m’hi torno i després li dic a la professora. Així tot solucionat; el que m’ha fet mal escarmenta i després a sobre és renyat. És una de les dimensions de la violència, ben mirat: la utilitat de fer mal físic o psicològic a algú. Gran part de la violència que s’exerceix al món no és gratuïta, sinó que respon a uns interessos: aconseguir diners, mantenir la víctima dominada, guanyar poder.

La película Cobardes, de Juan Cruz i José Corbacho, planteja un nou sentit de la violència que poques vegades s’havia vist en cinema: la violència interconnectada. El nen que fa bullying a un company d’escola és el que a casa rep maltractament psicològic per part del seu pare; un home que és maltractat a la feina per un director que abusa d’ell constantment; aquest director té una dona que també és víctima de mobbing a la feina. I el que molesta la dona a la feina és el pare del nen que és víctima de bullying en mans del primer de la llista. En fi, un seguit de violències físiques o psicològiques que estan connectades i que, ben analitzat, demostra que en realitat tots som uns covards i fem mal per defensar-nos de no sabem què ni per què.

Potser això és la violència: covardia. No voler afrontar racionalment allò que ens fa por o ens intimida. I canalitzar-ho a través de la violència.

CLARA CASTELLÓN BRIANSÓ

El mètode hacker fa por, intimida. Sobretot als que tenim poca idea d’informàtica i no ens agraden les màquines. Als que som del tipus de persona que s’imagina els hackers tal i com és a Millenium l’amic informàtic de la Lisbeth, aquell noi estrany que viu incomunicat del món real i en el més absolut caos (un tòpic com qualsevol altre). És el que té la ignorància.

Però és cert que el mètode hacker és innovador en la forma (digital) però no en el fons. No deixa de ser un espia que treballa pels interessos d’algú en concret, com n’existeixen des de fa segles. És legítim fer servir espies digitals per trobar la veritat? Sí, però… Abans de caure en aquest mètode, cal haver esgotat totes les altres vies de solucions. Que la Justícia es mengi el menys possible a la Llibertat. Cal que els límits estiguin molt clars. Cal saber què es busca, i no buscar per buscar, perquè aquí entra en conflicte la llibertat dels altres i el dret a la seva pròpia intimitat. El problema és que la majoria d’humans no tenim mesura: ens donen un dit i agafem la mà. Per tant, l’ideal serien hackers súper professionals que sapiguen quan parar.

I això, crec, és la visió idealista del tema. Bé, no la més idealista, però força ingènua. Una visió que contempla que el mètode hacker no s’ha prostituït; que no s’utilitza en mals usos. Com que no en sé massa de hackers i és un tema del qual costa trobar bona informació, fins aquí puc llegir.

CLARA CASTELLÓN BRIANSÓ
La primera pel•lícula de la saga Millenium sorprèn: s’han estat d’afegir els trets hollywoodiencs que mai falten a les adaptacions de llibres. És una pel•lícula força fidel a l’argument principal del primer llibre de la trilogia (el cas de Harriet Vanger). Però no es reflexa gaire la trama Wennerström ni el funcionament intern de Millenium ni moltes altres coses. És clar que una cosa és la literatura i una altra, el cinema. Hi ha coses que són difícils d’explicar en una pel•lícula si es pretén una cinta taquillera i plena d’acció. El resultat d’aquests problemes és una pel•lícula entretinguda, tot i que a voltes es fa una mica llarga, i que passa a engruixar la llista de pel•lícules d’intriga/acció/aventures dels diumenges a la tarda.
El més sorprenent del film, sense dubte, és el personatge de la Lisbeth. L’aparença física és exactament la que va descriure Stieg Larsson, i és la que la majoria de lectors s’han imaginat llegint la trilogia. No podria existir una Lisbeth més Lisbeth que la de la pel•lícula. Però l’actriu no mostra un gran esforç interpretatiu; tanta inexpressivitat fa que la Lisbeth cinematogràfica quedi buida. En altres paraules, en veure-la per primer cop, convenç i molt. Al cap d’uns minuts en pantalla, a la Lisbeth li falta alguna cosa.
El personatge de Blomkvist també és força acurat, si bé no té res d’especial És com qualsevol altre heroi de pel•lícula, però en una versió sueca i potser una mica més realista. El mateix passa amb la resta de personatges: tots acurats al llibre i força previsibles.
El millor de la pel•lícula potser és la imatge; paisatges imponents de la gèlida Suècia que ajuden a transmetre aquest fred tan propi de Millenium mostrats nítidament i amb elegància.

CLARA CASTELLÓN BRIANSÓ

Lisbeth Salander és capaç de conèixer tots els detalls (absolutament tots) de la vida privada de qualsevol persona. Quan vaig començar a llegir el llibre, això em sorprenia i m’entusiasmava. Com no havien de resoldre els misteris amb un accés tan lliure a la vida de qui es proposessin?

Però també em va fer dubtar. Millenium no és una obra fantàstica o de ciencia-ficció. Quants Salanders hi ha escampats pel món? I quants d’ells fan aquesta feina legalment? És a dir, qui té accés a la meva vida? Jo no sóc cap Wennerström ni Fèlix Millet, però també em preocupa mantenir la meva intimitat.

Fa 2 anys vaig llegir la cèlebre 1984, de George Orwell. Un Gran Germà controlava la vida de tothom a través d’unes telepantalles instal·lades a tots els habitatges de l’Estat. Aquest mateix Gran Germà havia reorganitzat la societat creant diversos estaments socials. El protagonista tenia la feina d’esborrar el passat i d’impulsar la normalització d’una nova llengua més adequada a la doctrina del nou sistema.

Al món de 1984 només hi havia 3 estats que estaven constantment en guerra entre ells. No eren guerres ideològiques ni per recursos; eren guerres per mantenir la població en un estat d’alerta permanent. Si hi havia escassetat, era perquè estaven en guerra. Per tant, el conflicte era una manera d’evitar la sublevació dels ciutadans.

Quan llegia el llibre, encara no hi havia Obama i m’imaginava Bush com un Gran Germà en versió 2.0. Per mi era possible que el que es va imaginar Orwell es fes realitat; i m’agafaven calfreds quan veia càmeres de seguretat a les estacions de metro.

Ara encara crec que és possible. El Govern de Xina empresona i executa sistemàticament tots aquells que discrepen de la ideologia central. El Facebook està prohibit, i el Google està restringit. Quan fan aquelles desfilades tan ordenadíssimes i amb tants soldats, encara em vénen al cap alguns passatges de 1984.

Però no cal anar tan lluny; tots nosaltres podríem arribar a ser Salanders si ens ho proposéssim. A través del Facebook, per exemple, podem conèixer la vida privada dels nostres “amics”: aquell que anava amb mi a l’escola i que no veig des de fa 6 anys té nòvia i ha passat les vacances a Punta Cana; aquella que feia piscina amb la meva germana ha tingut una filla. Etc.

El món ja és una urna de vidre: estem fitxats a tot arreu; qui vulgui pot accedir al nostre expedient mèdic; les empreses juguen al parxís amb les nostres dades personals; el món està fet de fronteres i càmeres de seguretat.

CLARA CASTELLÓN BRIANSÓ

Valent, tossut, intel·ligent, atractiu. Són característiques òbvies de Mikael Blomkvist i de molts altres personatges heroics de la literatura i el cinema. Indiana Jones, James Bond, Sherlock Holmes i tants altres. Què fa que Blomkvist sigui diferent?

Primer punt: es deixa salvar per la noia. En la seva relació amb Lisbeth, és ella qui porta els pantalons (odiosa expressió). És ell qui està a punt de morir en mans de l’embogit Martin Vanger, i és ella qui acut a salvar-lo. Mikael és valent, però dèbil. Té data de caducitat, no com altres herois literaris. Quants cops ha estat a punt de morir James Bond però ja se sabia que no moriria perquè trobaria la manera de salvar-se ell sol? Mikael no.

Segon punt: no és el més intel·ligent, no és el que resol tots els enigmes gairebé de casualitat o per un enginy increïble. Necessita la Lisbeth per arribar a la solució dels problemes. Indiana Jones només necessitava un estímul que el fes arribar a una conclusió. Mikael necessita molt més; necessita el cervell de la Lisbeth i els seus mètodes de hacker.

CLARA CASTELLÓN BRIANSÓ

Lisbeth Salander no és en realitat una icona del feminisme ni una heroïna moderna. Simplement és una noia que ha estat víctima de maltractament psicològic i físic durant tota la seva vida, primer per part del seu pare (a qui intenta assassinar amb un còctel molotov casolà quan només té 12 anys) i després per part del sistema, que pretén esborrar-la de la vida pública per sempre per evitar un escàndol amb el cas Salaixenko.

Tot això condiciona la seva manera de fer, però hi ha d’altres factors. Per començar, té una intel·ligència extraordinària, que la porta a resoldre l’enigma del Teorema de Fermat al tercer llibre, un dels problemes més complicats de les matemàtiques modernes.

A més, moltes de les seves senyes d’identitat coincideixen amb el diagnòstic del Síndrome d’Asperger, una variant de l’autisme amb símptomes més lleus però alhora decisius. No té problemes de parla, de comunicació verbal, però sí que presenta problemes en la comunicació no verbal. Els seus gestos són escassos i la seva expressivitat, limitada. Se la descriu com una punk asocial, també. El fet que sigui asocial concorda a la perfecció amb el trastorn d’Asperger.

Si unim totes aquestes característiques (una infantesa dura, l’abandó per part de les autoritats i Asperger) obtenim un perfil força proper a la Lisbeth. Però no complet; Stieg Larsson hi va afegir tocs pintorescos, que acaben de configurar l’heroïna que és la Lisbeth. La seva estètica underground amb la seva ideologia liberal (que ha escandalitzat més d’un al Vaticà), la seva sexualitat i el seu exacerbat feminisme. Una versió actualitzada i adulta de la Pippi Calzaslargas: una nena que viu fora del sistema.

Exercici 8

ELENA DOMINGO

Fa uns dies, llegia a la revista Hiperbòlic un reportatge sobre els hackers. Va coincidir que en els següents dies vam parlar de la Lisbeth Salander a la classe de Seminari, i em va venir al cap una frase que havia llegit en la xerrada que el periodista de la revista tenia amb un hacker anònim, del que en parlava com a J. Deia: “Ells tenen un problema perquè tenen un forat, i jo tinc un problema perquè ho sé”.

És per això, que pensant en els mètodes que utilitzen els hackers, bé sigui els de J o els de la Lisbeth, la protagonista de Millenium, se’m planteja un dubte. Son delinqüents? O és correcte que utilitzin aquests mètodes per aconseguir la veritat? De fet, el reportatge de l’Hiperbòlic parlava de què s’ha de diferenciar entre els hackers (experts en seguretat informàtica) i els crackers (que utilitzen els seus coneixements per cometre delictes). Però, en el cas de la Lisbeth, és difícil especificar què fa i què no, perquè es pren la justícia al seu aire.

En el cas dels diners que pren dels comptes bancaris de Wennërstrom, per exemple, es tracta d’un robatori flagrant; però no deixa de ser un robatori a un estafador. I en el cas, per exemple, de la lluita contra tot l’entramat de la Säpo, la hacker se serveix dels seus coneixements informàtics i viola la intimitat de moltes persones; però tot serveix per defensar-se i revelar la veritat.

És cert que no s’hagués pogut descobrir la veritat en cap dels llibres de la trilogia, i que probablement la revista Millenium no hagués aconseguit els seus grans èxits sense els dots de hacker de la Lisbeth. Però tot i això, no estic d’acord en què estigui permès saltar-se les regles del tot per aconseguir un fi concret. Mentre sigui destapar delictes i sense violar el dret a la intimitat, està totalment justificat que es faci. Però la línea que separa les bones de les males intencions pot ser molt fina en aquests casos, i no perquè existeixi un forat en la xarxa s’hi ha de posar el nas sempre.